Depressió, demència i dol sense final: els traumes que arrosseguen els descendents de les víctimes de Franco

La repressió política, la tortura o les desaparicions que van patir les víctimes del franquisme a les Balears no només van marcar els seus familiars més propers, sinó que l'impacte i les conseqüències que van provocar han arribat a generacions posteriors i encara avui les seqüeles d'aquell horror es manifesten, principalment, en forma de depressió, demència i trastorns psicoafectius. És una de les principals conclusions d'un informe inèdit a les illes que ha donat llum sobre els traumes que carreguen a l'esquena els descendents dels assassinats, desapareguts i represaliats, les vides dels quals van quedar marcades per la brutalitat dels revoltats. A partir del 1939, el patiment es va estendre com una ombra sobre fills i néts, deixant una profunda ferida a la memòria col·lectiva.

“Hi ha moltes seqüeles físiques i emocionals”. Ho va exposar aquest dijous a la tarda la psicòloga clínica Anna Miñarro, autora de l'estudi Evolució del trauma entre generacions des del 1936, un treball que el Govern balear, a través de la Conselleria de Memòria Democràtica, encapçalada per Juan Pedro Yllanes, li va encomanar la legislatura passada i que ha desenvolupat acompanyant les víctimes i els seus familiars en els processos d'exhumació duts a terme en l'últim Pla de fosses de l'Executiu autonòmic.

En el marc de l'assemblea oberta celebrada per Memòria de Mallorca a l'Ateneu Popular Sa Fonera de Palma, Miñarro va explicar que la impunitat de què gaudeixen els “victimaris” -en al·lusió als botxins i els seus hereus- ha provocat la revictimització de “totes aquelles persones que ja havien sofert” així com la retraumatización de totes elles, atès que aquesta impunitat “activa automàticament els fenòmens d'angoixa vinculada als terrors més primaris, aquells que teníem quan érem petits”. I al seu judici, mentre la societat, en un espai de “suposada democràcia, toleri els discursos d'exaltació del genocidi, la retraumatización i la revictimització no acabaran”.

Memòria de Mallorca calcula que més de 2.000 víctimes van ser assassinades pel feixisme a Balears i més de 10.000 van ser tancades a la presó durant el període de la Guerra Civil i la dictadura franquista, mentre que moltes altres van patir desaparicions forçades, van rebre condemnes i sentències a mort manifestament injustes i van ser executades extrajudicialment.

Pràctiques que no van acabar el 1939

“Són pràctiques que no van acabar el 1939, ni durant el franquisme, ni en el postfranquisme ni durant la suposada transició, sinó que, després de més de 40 anys de democràcia formal, continuen igual: hi ha gent a la presó per cantar una cançó”. I no desapareixeran, argueix, “només perquè desapareguin els seus protagonistes o pel silenci instal·lat a la societat, sinó perquè aquells que pensen que ostenten el poder i ho passen dels uns als altres no estan sans. Han de ser valents i ser capaços de dir: 'Aquesta és la meva culpa i la vull reparar'”. En aquesta línia, l'autora de l'informe subratlla que la conclusió principal és que “mentre hi hagi fosses tancades, les ferides seguiran obertes”: “Per més que ens diguin que cal mirar cap a una altra banda, són elements que no s'esborren mai, perquè l'oblit no existeix”.

L'especialista sosté que “estan esperant que morin les primeres i segones generacions”: “L'estratègia dels assassins és esperar que ens morim tots de manera natural i que altres s'enfonsin en l'oblit. Però no passarà”, recalca contundent, ja que els familiars tenen “la voluntat de transmetre” aquesta lluita a les següents generacions. La psicòloga parla, en concret, de quatre generacions: la primera, és a dir, la que no n'ha pogut parlar; la segona, que ha vist que hi havia un problema però no ha gosat preguntar; la tercera, la que ha vist “un gran fantasma” però no sabia què passava, i la quarta, l'actual.

Respecte als símptomes que presenten tots ells, Miñarro assenyala que, mentre hi ha persones que no han trobat els seus familiars, n'hi ha d'altres que per fi han recuperat les seves restes i, en contra del que pogués semblar -que el descobriment els hagués permès sentir-se “contentes”, ha constatat amb nombrosos entrevistats que és a partir d'aquell moment quan comencen a fer el dol, que fins a aquest moment “havia estat negat, ignorat i congelat”. És llavors quan, abunda l'especialista, comencen a aflorar les dificicultats físiques i psíquiques i quan la tristesa i la malenconia es fan més paleses que mai. Uns sentiments que, per altra banda, també fan efecte en els que encara no han trobat els seus avantpassats.

Dones abandonades que van quedar soles

Miñarro assenyala, així mateix, que a partir del 1939, va baixar notablement el nivell de naixements atès que hi havia un “elevadíssim” nivell de dones abandonades i maltractades que es van quedar soles. Així mateix, posa èmfasi en un fet no tan conegut: hi va haver una desaparició altíssima d'homes arran de nombrosos suïcidis no reconeguts com a tals i que les autoritats atribuïen a suposats atacs de cor. Així mateix, molts dels descendents han desenvolupat demències, com ara Alzheimer, mentre que les dones presenten depressió “des del primer moment”. La majoria, lamenta, quan van al metge surten “sobremedicades”.

Un altre element que, afegeix, provoca la tristesa va ser la separació de germans des del moment en què els pares van desaparèixer, cosa que ha provocat en ells i en els seus descendents dificultats en la seva construcció com a subjectes, malalties severes i trastorns psicoafectius, agreujats per una falta d'atenció mental i mèdica. Respecte a la tercera i la quarta generació de descendents, la psicòloga assevera que els secrets guardats a les famílies i al veïnat han impactat, sobretot, en els més petits.

La investigadora lamenta que, amb el Govern actual, en mans del PP amb el recolçament extern de Vox, s'ha produït un “fre important” a les polítiques de memòria que ha provocat que totes aquelles famílies a les quals en un moment determinat se'ls havia explicat que tenien drets i serveis jurídics i d'acompanyament al seu abast hagin deixat de rebre'ls.

“Els victimaris han de fer autocrítica”

Pel que fa al reconeixement de les víctimes, incideix que aquest no es pot produir en les circumstàncies actuals. “Per això és necessari que els victimaris i pinxos facin autocrítica i la manifestin públicament, sense mentides, en actes oberts a tothom”. “Fins ara s'ha fet un gran esforç per conèixer el nom i el lloc on es poden trobar els desapareguts. Però també és indispensable que ens centrem en els assassins. Moltes famílies saben perfectament qui són els delators i fins i tot qui són els assassins, però no en poden parlar. Cal trobar la manera que els seus noms surtin a la llum i que absolutament totes les víctimes siguin dignificades”, recalca.

En aquest punt, apel·la al fet que no sols es coneguin “els casos heroics i èpics”, com els d'Aurora Picornell i les Vermelles del Molinar, sinó “reconèixer i dignificar a cada dona violada, abandonada i expropiada” mitjançant reconeixements institucionals i públics.

Miñarro és conscient, en aquest context, dels esculls i que “els privilegis adquirits el 1939 encara són presents” “Cada vegada que trobem situacions [d'exalçament del franquisme] per part d'estudiants als instituts és com posar sal a les ferides obertes. Cal reconèixer els ciutadans com a subjectes, no com a objectes. Fins ara s'ha fet un gran esforç per posar nom a les víctimes i reconèixer el lloc on van ser assassinades, però també és indispensable que ens centrem en els assassins i que els anomenem pel seu nom”, sentencia.