Amb Artur Heras, entre les flames

Dissabte 29 de març, aprofitant que també estaven oberts de vesprada, visitàrem els llocs que ocupa la gran exposició d'Artur Heras Imatges que pensen, comissariada per Anacleto Ferrer, catedràtic d'Estètica de la Universitat de València i estret col·laborador i amic de l'artista. És a Xàtiva, a l'ermita de Sant Feliu, a l'Espai Cultural Sant Domènec, el Museu de Belles Arts i el Museu de l'Almodí. Ens feien de guies amabilíssims i molt instructius Antoni Martínez Revert i Paco Enguix, xativencs com Heras i molt coneixedors de la gran i la petita història de la seua ciutat, tan plena d'atractius i matisos. Josep Pla volgué prendre-la com a escenari d'una novel·la-reportatge sobre un conjunt d'aspectes significatius de la realitat valenciana, cap a mitjan dècada de 1960. S'hi avorrí probablement, no tingué informadors que alhora li feren de contertulis i abandonà en pocs dies escenari i projecte. Gran llàstima. Probablement, si hagués pogut conèixer Martínez Revert i Enguix, llavors massa joves, no se n'hauria anat. Passejar amb ells em feu pensar en el grup protagonista d'Els papers del Club Pickwick, que tanta companyia m'han fet en moltes vacances estivals.

L'exposició és un arxiu interpretat amb valentia i sense pal·liatius del crim a gran escala i pertot arreu. No és aquell “art degenerat”, no realista, que posava histèric a Hitler, sinó realisme crític. Punyent, dolorós, meditat i magistralment dut al llenç o al paper per un artista compromès amb al democràcia i les idees d'esquerra. El conjunt d'obres conforma un autèntic i ardu work in process, perquè des de la primera vegada que isqueren del taller per a ser vistes pel públic, Heras hi ha anat incorporant noves peces, elements que reforcen les ja existents, encara que siga una citació literària pintada al costat del llenç.

Sobre un pou inexhaurible d'iniquitats documentades, ha treballat Artur Heras aquesta exposició, que ja es pogué veure, abans que a Xàtiva —patrocinada per la Diputació de València i l'Ajuntament de la ciutat—, a Perpinyà, Bremen, Frankfurt am Main i València, on la Universitat de València publicà un magnífic llibre d'Artur Heras, Imatges que pensen, prologat per la rectora, María Vicenta Mestre, i la vicerectora, Esther Alba, amb aportacions d'Anacleto Ferrer, Vicente Sánchez-Biosca, Vicente Pla Vivas, Josep Salvador, Raquel Baixauli i Josep Monter. Les exposicions de Perpinyà i Alemanya tingueren el patrocini o la col·laboració, respectivament, del Centre d'Art Contemporani Àcentmètresducentredumonde i l'Instituto Cervantes.

Al text introductori del llibre editat per la Universitat de València, Heras explica el procés que el dugué a realitzar una sèrie tan diversa i brutal d'imatges: «Els dibuixos i pintures d’aquesta exposició foren iniciats mesos abans del confinament per la pandèmia del Covid-19. Aquest període d’aïllament social augmentà la introspecció que suposa qualsevol treball de creació, indistintament de la seua naturalesa». En efecte, per aquell temps, cada vegada que el visitaves al taller, sol o amb amics —Mario García Bonafé, Anacleto Ferrer, Josep Salvador, Joaquim Sanchis, Pablo Mestre o Enric Mateu— trobaves novetat. Creixia el nombre d'obres, es diversificaven les tècniques pictòriques, els tamanys de les peces, les seccions temàtiques. Era com si tot un equip estigués dia i nit allí ficat, treballant sense repòs, cavil·lant, documentant-se pintant i dibuixant.

Anacleto Ferrer assenyala al mateix llibre com a característica del sistema concentracionari nazi: «el caràcter industrial del procés. “Planificat, sistemàtic i total”, el qualifica Adorno a

Minima moralia. La segona, l’opacitat deliberada amb què va ser dut a terme, emmarcat dins les

Richtlinien für die Verfolgung von Straftaten gegen das Reich oder die Besatzungsmacht in den besetzten Gebieten

[Directrius per a la persecució de les infraccions comeses contra el Reich o les Forces d’Ocupació als Territoris Ocupats] rubricades pel mariscal de camp Wilhelm Keitel el 7 de desembre de 1941, que traslladaren el centre geogràfic de l’Holocaust a l’antiga Polònia política i militarment controlada». Fa uns anys, els experts de l'Holocaust Memorial Museum de Washington calcularen un total de 42.500 camps, incloent-hi els exteriors, els de presoners de guerra i els de treballadors forçats, a més dels guetos, els bordells creats ad hoc i les llars per a víctimes de l'eutanàsia. Una característica singularitzadora del sistema, recorda Anacleto Ferrer és la invisibilització immediata de llocs i crims, a mesura que el Reich perdia la guerra: «Van destruir les seues víctimes, disseminaren les seues restes i intentaren dissipar les empremtes de la seua existència. No satisfets de cremar els cadàvers, també van tirar els arxius al foc».

És una lliçó esborronadora que el pintor ha connectat amb el precedent immediat de la guerra provocada a Espanya per la rebel·lió de juliol de 1936 —també un camp de proves per al feixisme alemany i italià—, amb les seues conseqüències, de què apareixen ací i allà escenes i rostres: Franco, Mola, Miguel Hernández, Jorge Semprún...

Aïllar, encerclar i, per què no, matar

Entre el 4 i el 12 d'abril del 1939, Jean Fontenoy publicà a Le Journal de París un reportatge sobre la visita que acabava de fer amb la seua segona muller, al camp de concentració d'Oranienburg, prop de Berlín. Era un convidat del govern de Hitler i estava subvencionat per mil cantons, tots sospitosos. No puc ara estendre'm sobre el tenebrós periodista que llavors no podia imaginar on se suïcidaria amb cianur sis anys després a la capital alemanya, a punt de ser conquerida per les tropes soviètiques. Sí que convé dir que es guanyà bé els diners que va rebre. Es tractava d'assegurar als lectors que el sistema concentracionari del Reich era absolutament benèvol, molt millor en qualsevol cas que els camps que ja existien a França i al seu Imperi, o a Espanya, que pocs dies abans havia pogut conèixer el missatge de Franco que anunciava el final de la guerra civil —el 27 de març ja s'havia incorporat al Pacte Anticomitern feixista.

Aquells dies, una setmana, donaren molt de si, pel que fa a notícies: Lebrun acabava de ser investit novament President de la República Francesa —deixaria de ser-ho un any després, amb França vençuda i en part ocupada per les tropes alemanyes—; la Itàlia de Mussolini i Víctor Manuel III envaïa Albània per sorpresa —per protegir-la, és clar, igual que ara podria passar-li a Groenlàndia; eren contínues les amenaces de Hitler a qualsevol país democràtic que ajudés Polònia —seria atacada i envaïda pels seus exèrcits l'1 de setembre—, però el primer ministre britànic, Chamberlain, assegurava que mantindria el compromís de defensar la potència amenaçada pels nazis; el mariscal Pétain, ambaixador de França davant del Caudillo, era cridat pel govern de París —bon trampolí per conspirar contra la République i establir la seua dictadura particular, en col·laboracions amb els alemanys victoriosos.

Le Journal donava notícies sobre aquell devessall d'esdeveniments lúgubres, des de l'òptica d'extrema dreta que li era pròpia. Per això mateix, alhora, publicà els mateixos dies els reportatges de Fontenoy sobre el lager d'Oranienburg, que havia començat a funcionar al febrer de 1933, tres setmanes després de l'ascens de Hitler al poder gràcies al suport de la dreta conservadora alemanya. A trenta quilòmetres de Berlín, ocupava terrenys limítrofs d’una cerveseria freqüentada des d'abans per tropes d'assalt nazis —Sturmabteilung, o SA— encarregades inicialment de custodiar el camp. Però, ai las, entre 1933 i 1938 hi hagué 1934, quan Hitler, Rosenberg, Göring i Goebbels participaren en l'operació que acabà amb la mort d'Erich Röhm, cap de les SA i molts dels seus pròxims —l'anomenada Nit dels ganivets llargs. Les Schutzstaffel —SS, Batalló de Protecció del partit nazi— passaren llavors a encarregar-se del camp d'Oranienburg.

Segons deia Fontenoy a Le Journal, Oranienburg —en realitat es deia ja Sachsenhausen— allò no era pròpiament un camp de repressió política, perquè s'hi barrejaven els detinguts de dret comú. El conjunt es reconeixia per dos triangles de color en la roba dels presoners, un sobre el cor i l'altre sobre una butxaca del pantaló. Hi havia llavors uns 1000 condemnats polítics (triangle roig), 45 exmembres de les SA o les SS (negre), 4000 asocials, de dret comú o gitanos (marró), 600 criminals (verd), 450 evangelistes i objectors de consciència (violeta), 40 exemigrants provinents de Rússia (indi), 50 homosexuals (rosa), 1000 jueus (groc), 250 ingressats al camp per segona vegada (blau cel) i una xifra que no li digueren d'exevadits (amb un escudet roig). En total, uns 7.435.

Les descripcions, pretesament imparcials, són favorables i, en qualsevol cas, xoquen amb la realitat, denunciada llavors pels qui patien l'empresonament al camp.

Ara podem veure com el camp modèlic que visità el pronazi francès, era realment un paradigma que de seguida creixeria arreu d'Europa, on les tropes alemanyes arribaven. Però no a tots els llocs, a l'URSS no feren camps, el sistema destructiu no els preveia ni els feia aconsellables. 1939 era un punt de partida, però de seguida vindria la guerra, l'ocupació de França, Bèlgica, Holanda, les illes del Canal de la Mànega i altres llocs. I la conferència vora el Wannsee, a tres quarts d'hora en cotxe d'Oranienburg, on es decidí la matança universal de jueues de tota edat i condició —la primera muller de Fontenoy era mig jueva— i tantes altres barbaritats planificades i sistemàtiques que produïren milions de víctimes. Moltes de les quals, convé recordar-ho, nascudes a Alemanya.

Oranienburg, el 1939, era un prototipus pretesament tranquil·litzador i amable, perquè els Fontenoy i altres com ell fessen la propaganda del règim que havia de durar mil anys i en durà dotze. Ell acabava el llarg reportatge subvencionat pels presidiaris, amb el comentari d'un guardià cinquantenari, «nazi de la première heure»: «Desitge que els marxistes ens tracten de la mateixa manera, o si més no la meitat de bé, si la desgràcia vol que un dia ens agafen».

Que Stalin fora marxista és més que discutible. Que els nord-americans van tractar molt bé milers de nazis, fins i tot botxins coneguts dels camps d'extermini, és fàcilment comprovable. Fins i tot ho acaba de reconèixer la jutgessa del Tribunal d'Apel·lacions dels EUA per a Washington Patricia Millet, per comparació amb el tracte que reben del catastròfic president Ronald Trump salvadorenys sense papers.

Tot això i moltes més coses es troben a la base històrica, horrible, a què es va enfrontar Artur Heras al taller de pintor en emprendre aquestes obres. I ho va fer en el temps d'una epidèmia que semblava una maledicció bíblica.